Hermetisme:

 

1.- "Hermetisme" significa, en primer lloc, el conjunt d'ensenyaments i doctrines dels Hermetica filosòfics (Corpus Hermeticum, Asclepius, Definicions hermètiques i Hermetica coptes de Nag Hammadi).

 

Un entramat ideològic que procedeix de l'últim Plató (el diàleg Timeu), l'estoïcisme i el neopitagorisme i que pot comparar-se amb el platonisme mitjà (Filó, Plutarc, Albí, Apuleu, Moderat de Gades, Numeni, etc. Segles I-II d.C.).

Probablement els Hermetica responen a l'esforç per comprendre (traduir) en termes racionals (filosòfics, grecs) el conglomerat religiós egipci (astrologia, alquímia, teologia, moral); una fusió que tingué lloc en Alexandria d'Egipte, a les albors de la nostra era.

 

2.- "Hermetisme", en segon lloc, es refereix als escrits de ciències ocultes sota l'advocació d'Hermes Trimegist. Textos d'astrologia (Panaretos, Brontologion, Liber Hermetis, etc.), alquímia i màgia (Papirs màgics grecoegipcis).

Són anteriors en el temps (ss.II-I a.C.) als Hermetica filosòfics i s'han conservat fragmentàriament o en obres d'altres autors.

 

3.- "Hermetisme" també s'usa, en sentit lat, com a sinònim d'Ocultisme o Esoterisme (Càbala, Rosacreus, Maçoneria, etc.), des del Renaixement, quan els Hermetica filosòfics eren la font de la Filosofia Oculta o Perennal, fins els nostres dies (Teosofia, Nova Era, etc.).

 

Un conjunt de tendències que coincideixen, en allò fonamental, amb la doctrina dels Hermetica filosòfics:

 

Correspondència, interdependència entre tots els components de la realitat (Déu, Cosmos, Home), concebuda com una xarxa de antipaties i simpaties, com un joc d'espills.

 

El Cosmos, la Naturalesa, com a organisme viu.

 

L'Home com a realitat complexa (cos, ànima, esperit) que pot accedir a diferents nivells de la realitat mitjançant el coneixement (gnosi).

 

La gnosi com a regeneració, transmutació o palingenesia: un segon naixement. L'experiència mística.

La gnosi com a iniciació a una Saviesa perennal que es remonta als temps primordials. La Tradició. El Secret.

 

En anglés es distingeix entre "Hermetism" (sentits 1 i 2) i "Hermeticism" (sentit 3). En francés, entre "Hermétism" (sentits 1 i 2) i "Hermésisme" (sentit 3).

 

Alquímia:

1.- ALQUÍMIA MATERIAL

 Tècnica antiga practicada especialment en l'Edat Mitjana, que es dedicava principalment a descobrir una substància que transmutaria els metalls més comuns en or i plata, i a trobar mitjans de prolongar indefinidament la vida humana.

Encara que els seus propòsits i procediments eren dubtosos, i sovint il·lusoris, l'alquímia va ser en molts sentits la predecessora de la ciència moderna, especialment de la ciència química.

L'alquímia va nàixer en l'antic Egipte, i va començar a florir a Alexandria, en el període hel·lenístic. El concepte fonamental de l'alquímia procedia de la doctrina aristotèlica que totes les coses tendixen a aconseguir la perfecció. Ja que altres metalls eren considerats menys ‘perfectes’ que l'or, era raonable suposar que la naturalesa formava or a partir d'eixos metalls en l'interior de la Terra, i amb l'habilitat i la diligència suficients, un artesà podria reproduir este procés en el taller.

Durant els califats dels Abasíes, des del 750 fins a 1258, va florir a Aràbia una escola de farmàcia. El primer treball conegut d'aquesta escola és l'obra que es va difondre a Europa en la seua versió llatina titulada De alchemia traditio summae perfectionis in duos libros divisa, atribuïda al científic i filòsof àrab Abu Musa Yabir al-Sufi, conegut a Occident com Geber; aquest treball, que podem considerar com el tractat més antic sobre química pròpiament dita, és una recopilació de tot el que es creia i es coneixia per llavors.

Els alquimistes àrabs van treballar amb or i mercuri, arsènic i sofre, i sals i àcids, i es van familiaritzar amb una àmplia gamma del que actualment anomenem reactius químics. Ells creien que els metalls eren cossos compostos, formats per mercuri i sofre en diferents proporcions.

La seua creença científica era el potencial de transmutació, i els seus mètodes eren principalment intents a cegues; no obstant, d'aquesta forma van trobar moltes substàncies noves i van inventar molts processos útils.

L'alquímia, com va succeir amb la resta de la ciència àrab, es va transmetre a Europa a través d'Espanya, gràcies a l'extraordinari floriment que les ciències i les arts van experimentar en al-Andalus durant l'Edat Mitjana.

Els primers treballs existents de l'alquímia europea són els del monjo anglés Roger Bacon i el filòsof alemany Albert el Gran; tots dos creien en la possibilitat de transmutar metalls inferiors en or.

La idea va estimular la imaginació, i més tard l'avarícia, de moltes persones durant l'edat mitjana. Seguien creient que l'or era el metall perfecte i que els metalls més comuns eren més imperfectes que l'or. Per tant, van pensar a fabricar o descobrir una substància, la pedra filosofal, molt més perfecta que l'or, que podria ser utilitzada per a portar als metalls més comuns a la perfecció de l'or.

Roger Bacon creia que l'or dissolt en aigua règia era l'elixir de la vida. Albert el Gran dominava la pràctica química de la seua època. Tomàs d'Aquino, Ramon Llull i Basil Valentine també van contribuir molt, per la via de l'alquímia, al progrés de la química, amb els seus descobriments dels usos de l'antimoni, la fabricació d'amalgames i l'aïllament de l'esperit del vi, o alcohol etílic.

El més famós de tots els alquimistes va ser el suís Paracels, que va viure en el segle XVI. Mantenia que els elements dels cossos compostos eren sal, sofre i mercuri, que representaven respectivament a la terra, l'aire i l'aigua; al foc el considerava com a imponderable o no material. No obstant, creia en l'existència d'un element per descobrir, comú a tots, del qual els quatre elements dels antics eren simplement formes derivades. A este element principal de la creació Paracelso el va anomenar alcaesto, i mantenia que si fóra trobat podria ser la pedra filosofal, la medicina universal i el dissolvent irresistible.

Coneix les principals fases del procés alquímic:

2.- ALQUÍMIA ESPIRITUAL

L'alquímia espiritual desprecia com a pseudoalquímia a l'anterior. L'autèntic alquimista no busca produir or material sinó que entén l'alquímia com un procés d'il·luminació en el sentit de transmutació o palingenesia (regeneració), un mètode per a experimentar nivells de la realitat inaccessibles a la percepció ordinària, una via de perfecció  per a accedir a un superior nivell de la consciència.

L'alquímia material utilitza substàncies del món físic per a produir resultats físics; l'alquímia espiritual, al contrari, treballa amb substàncies materials com a mitjà per a un altre fi: aconseguir l'experiència d'una transmutació interior.

Les fases simbòliques de l'alquímia espiritual són la Nigredo, l'Albedo i la Rubedo:

 

1. La nigredo és la fase preparatòria, el material caòtic, la matèria primera, l'encontre amb la foscor i el profund. La trobada amb un mateix: la nit fosca de l'ànima, la melangia.

 

2. L'albedo introduïx l'ordre en el caos, un ordre que es manifesta a este nivell com a oposició de contraris en díades com a cos/esperit o plata/or.

 

3. La rubedo suposa la coincidentia oppositorum a través de Mercuri (Hermes), la personificació de l'energia mediadora. El resultat d'aquesta fase és la coniunctio, la unió del que separa les fases anteriors, una unió el producte de la qual és la pedra filosofal.

Els tres ocells en el matràs amb els colors de l'opus.

El lapis (la pedra), per tant, és el fruit dels dos elements extrets del caos a l'inici de l'obra: el rebrot apareix davall la forma de l'Androgin Hermètic i davall la rúbrica "Dos en un".

Finalment, l'alquimista descobrix que el fruit de la unió no és un altre sinó ell mateix, el seu autèntic jo regenerat.